INSTANTS POÈTICS V-4

Perejaume

OLI DAMUNT PAPER
El Ventall.17 Editorial Empúries (Barcelona 1992)

Perejaume és el nom de ploma de Perejaume Borrell i Guinart (Sant Pol de Mar 1957) potser més conegut com a pintor. El vaig poder veure i escoltar en el marc del XIII Festival de Poesia de Girona, aquest passat més de setembre on va participar a l'homenatge a Josep Palau i Fabre del qui era amic.
OLI DAMUNT PAPER és un recull de poemes, més precisament de sonets1 -clàssics- on el Perejaume poeta continua essent pintor, però pintor amb ploma i paraules. Tots els sonets del recull s'ambienten en els paratges del Montnegre (i del Montseny) on Perejaume va viure uns anys, recorrent boscos i valls, cims i fondàries, i tot caminant escrivint que per a ell, com diu, escriure i caminar és tot u. Comparteixo totalment el seu amor de la natura, l'admiració als arbres i als rocs (esqueis), el goig profund de viure's com part de tot això...
A demés Perejaume també es dóna a conèixer com a assagista.

Panorama
Surto i els arbres avancen un tros
damunt l'imant; pel fons corre una llebre.
Del cim més alt nevat com una zebra
valls i carenes baixen cap al clos.
Sota l'arbreda un tros de suro gros
simula, enfarinat, una terra amb gebre,
i va prenent l'aspecte d'un pessebre
l'anell de la natura en el meu cos.
Si em miro endins, per sota d'aquest vers,
un pou sense parets, dreta, ni esquerra,
dissol muntanya i mar en aigua dolça.
M'envolta el centre just de l'univers,
toco de peus al fons, no pas a terra,
i aixeco tot el paisatge com molsa.

Refugi del Costabona

Última hora: L'acadèmia i els límits on, amb Perejaume, retrobarem Patrick Gifreu i Antoni Clapés que ja coneixen els fidels dels INSTANTS POÈTICS.

1 sonet: poema de 14 versos decasil·làbics rimats arranjats en quatre estrofes: 2 quartets i dos tercets, o bé 3 quartets i un dístic.

Francesc Macià i Llussà (1859-1933)

Fulletó

HISTÒRIA DELS TÈRMITS QUE ES VOLGUEREN SALVAR



II

On es presenta el vell general Militèrmit
i on veurem com un gran soldat
sap rebre les ordres.

Després de la primera trofaŀlaxi del vespre i mentre, soŀlícites, l'atenien les terminyones per a la toaleta de la nit -vaja, així en direm del descans, perquè per als lucífugs tèrmits, no existeix el dia ni la nit-, la reina es va adreçar al capitèrmit de la guàrdia que, mandíbules ben obertes i amenaçadores, anava amunt i avall davant de la porta:

- Capitèrmit!

-A vostres ordres oh! lucífuga majestat!

-Ves ràpid a demanar al general Militèrmit que vingui immediatament!

-Sentir és obeir! Oh reina més ponedora!

I el guàrdia va arrencar com un coet.

Un bon quart després, el general Militèrmit es presentava i, amb penes i treballs, s'ajeia bocaterrosa i besava el terra davant les potes de la reina tot barbotejant les paraules d'etiqueta. El general era un tèrmit vell i revell a qui faltava mitja mandíbula d'un costat i dues potes de l'altre perquè feia temps, en els anys de la reina Kalitèrmita I -la Reina Gran, que la Sagrada Tenebra en conservi la memòria per tota l'eternitat- les havia perdudes en un ferotge assalt contra unes formigues que pretenien envair el termiter.

- General Militèrmit! -va haver de cridar la reina car el general era molt sord- suposo que saps perquè t'he fet venir.

El general va brandar el gros cap quitinós per assentir.

-Doncs, ara escolta i apunta el que, jo, com a cap suprem de l'exercit, dels soldats petits i grans, exigeixo que tu, com a cap de l'estat major, facis com més aviat millor.

I sense més embuts, la reina va començar a dictar-li tot el que ella ja tenia previst i pensat. Com s'haurien d'aplegar, a l'hora dita, els habitants del termiter; com s'haurien d'ordenar els diferents grups; qui donaria i com el senyal d'arrencada; per quines vies caminarien cap a la sortida; com es controlaria la marxa; el paper dels obrers, dels soldats petits i dels soldats grans... i... de moment, res més... que ja li faria comunicar d'altres instruccions al moment que calgui.

El general va estar encara un moment rascant paper amb el seu boli per tal d'acabar d'apuntar-s'ho tot i, remugant les degudes lloances, es va retirar lentament i de recules.

continuarà

INSTANTS POÈTICS V-3

HOMENATGE A FRANCESC CATALÀ
Diumenge passat, va fer vint anys que ens va deixar Francesc Català i Duran. Per tal d'homenatjar el nostre gran poeta conflentí, nascut a Jóc el 1929 i que fou metge a Vinçà on va morir el 1988, tornem a emetre l'enregistrament que havia fet el gener de 2007. A començaments de la primera temporada dels Instants Poètics, ja havia llegit una tria de poemes trets del seu primer llibre CAMINS (Col·lecció Tramuntana 1976)

Aquesta quinzena, doncs, es tracta del recull Rellotges de sol que forma part del seu segon llibre de poesia DE SOL I D'OMBRA publicat el 1981. Rellotges de sol, dedicat a Gineta i Pere Verdaguer, consta de 84 quartetes. 

De les hores sóc el niu;
a mi vénen, de mi van;
ocells de vol fugitiu,
les guardi fora un instant.Amb ma fletxa mati el temps;
amb el temps mati la gent;
tu que em mires, vés corrent,
que el temps, ell, no para gens.

L'aigua que, ara, passa pel pont,
sota el pont mai més l'oirem;
l'hora que, ara, brilla al meu front,
no la hi veuràs mai més present.
Recordem que Francesc Català va ser un dels promotors del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans (G.R.E.C.) el qual va presidir el 1968. A demés, tots sabem que Òmnium Cultural de Catalunya Nord ha donat el nom de Francesc Català al premi de poesia que lliure cada any. L'obra completa de F. Català es va publicar a Columna el 1989 amb un pròleg de Jordi Pere Cerdà.

OH LA MIÉU BELLA NISSA...

Una molt agradable setmana de vacances a Niça. (Escric Niça en català però allà, en nissard que és, com el provençal, una forma dialectal de l'occità, escriuen Nissa... Bo, el francès escriu Nice i l'italià Nizza). Aquest any, tot passejant i fent compres al "mercat de la Liberation" vaig sentir parlar nissard... és que, encar que ells mateixos diguin: "li nissart soun touti mouòrti", no és veritat, tots els nissarts no són pas morts! La retolació dels noms de carrers és bilingüe i, en el diari Nice Matin, un col·lega del nostre Pere Verdaguer escriu cada dissabte un petit article: MOT D'AQUI DE ROUGIÉ ROCCA. El 4 d'octubre hi havia posat com títol: "Va mau..." i acabava: "Va mau ...e arisca de durà! Nen reparlaren!"

Niça és una gran ciutat -la cinquena de l'estat francès- que fa, al menys en el centre urbà, una olor de diner que Déu n'hi do! No és per a tots igual la puta crisi.
La plaça gran de la ciutat és la plaça Masséna -del cognom d'un general de Napoleó que era nissart.

Sobre aquesta plaça tota refeta de nou, mira com va la cosa, es pot veure l'obra de l'escultor català Jaume Plensa: "conversation à Nice" (conversa a Niça)... obra que si que provoca moltes converses entre els ciutadans. Peró que seria un art no polèmic, oi? L'obra es compon de 7 personatges de resina, cada un quillat al cim d'un pal de ferro, uns asseguts i altres agenollats. I de nits s'il·luminen canviant de color! (plaça Masséna a la nit ). Vaig intentar fer fotos a la nit però no les vaig encertar... De fet, les que vaig obtenir les vaig "treballar artisticament" i vet aquí el resultat.