Seria més bé dir: els anomenats dies de la Vella... I potser, també us sembli que en parlo massa d'hora, ja que encara ens queda el mes sencer abans que hi siguem als nostres Dies de la Vella. De fet, a Provença, ja és massa tard per parlar-ne. Perquè? M'explico...
En la seva obra mestra, Mirèio, Frederic Mistral, el famós poeta provençal, en parla al Cant VI, p. 434:
Però, més endavant, al Cant VII, p. 274, trobem una altre conte molt semblant: és la dels dies nefasts de la vaca. Tradueixo la nota de Mistral:
Es veu que, pel que fa de la temporada, aquí retrobem la llegenda de casa nostra, però amb vaques.
* Migdia: enteneu migjorn, sud de França..
"Eiça quand la Vièio encagagnadoTradueixo la nota que En Mistral va posar al final de l'obra per comentar aquests dos versos.
Mando à Febrié sa reguignado, [...]"
El pagesos del "Migdia"* han remarcat que els tres darrers dies de febrer i els tres primers de març, quasi sempre porten una revifalla de fred, i vet aquí com la seva imaginació poètica explica el fet: Aixo era una vella que un dia guardava les seves ovelles. Era a finals del mes de febrer, que aquest any, no havia estat rigorós. La vella, pensant haver-se salvat de l'hivern, es va permetre de desafiar Febrer així dient:
Adiéu, Fébrié! 'Mé ta febrado
M'as fa ni péu ni pelado!
Adéu, Febrer! Amb la teva febrada
No m'has hajat el pèl ni fet cap pelada!
L'escarni de la vella va irritar Febrer el qual se'n va anar a trobar Març: "Març! fes-me un servei!" -"Dos si cal!" respon l'amatent veí.- "Presta'm tres dies, i amb els tres que tinc, li hajaré el pèl i li faré pelades!
Presto-me lèu tres jour, e tres que n'ai,
Péu e pelado ie farai!
Tot seguit es va aixecar un temps horrorós, pels camps, el glaç va matar l'herba, totes les ovelles de la Vella es van morir, i la Vella, diu la gent, reguitnava, "reguignavo". Des d'aleshores aquest període tempestuós porta el nom de "Reguignado de la Vièio", Reganyada de la Vella.
Aquesta història és quasi idèntica a la que, quan era petit, em contava la meva àvia -les ovelles, la Vella, la seva provocació, el manlleu de dies al més següent i el mal temps consecutiu- si no que passa un més abans que a casa nostra.
Però, més endavant, al Cant VII, p. 274, trobem una altre conte molt semblant: és la dels dies nefasts de la vaca. Tradueixo la nota de Mistral:
Els dies nefasts de la vaca, vulgarment dits li Vaqueiriéu. Són els tres darrers dies de març i els quatre primers d'abril, període temut dels pagesos. Hem vist a la nota 7 del Cant VI, el que els provençals entenen per la Vella. Vet aquí la continuació d'aquest"romanç":
Quan la Vella hagué perdut el seu ramat d'ovelles es comprà unes vaques; i havent arribat sense cap més entrebanc a finals de març, imprudentment va dir:
En escapant de Mars e de Marsèu,
Ai escapa mi vaco e mi vedèu.
Març, ofès en sentir aquestes paraules, tot seguit va anar a trobar Abril:
Abriéu, n'ai plus que tres jour: presto-me-n'en quatre,
li vaco de la Vièio faren batre!
Abril va consentir el prestec...; una tardana i terrible gelada tota l'herba va cremar i la Vella, altra vegada va perdre el bestiar.
Es veu que, pel que fa de la temporada, aquí retrobem la llegenda de casa nostra, però amb vaques.
* Migdia: enteneu migjorn, sud de França..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada