12 de des. 2010

Visca França i els acordionistes... deia la cançó


CONTINUEM SOFRINT EN SILENCI!
1 jove de cada 5 viu per sota del llindar de pobresa.
Menys de l'1% dels fills d'obrers i menys del 4% dels fills d'empleats accedeixen a les "Grans Escoles".
El 60% dels estudiants no menja 1 fruit o 1 verdura cada dia.
El 35% dels estudiants no es pot curar de manera convenient.

F.C.P.E. 66

10 de des. 2010

Cul de monina?

Te n'adones que l'home és l'únic mamífer bípede capaç de córrer! I saps què li dóna aquesta aptitud que el seu cosí simi no té? Doncs, uns músculs que es poden anomenar músculs de la correguda i per tant de la cursa... les natges. D'aquí que, a l'home, se'l podria definir com un simi amb cul. Entengui qui pugui i en tregui les conclusions.

6 de des. 2010

En Met Barran i les espelmes

Aneu a fer un tomb de visita al blog d'En Met Barran
Hi trobareu, entre els escrits del proppassat dia 3 de desembre, aquest poema que, amb permís seu, copio aquí.

L'encontre
de sis espelmes i
un ordenador
no és pas
surrealista
però si veritablement
fortuït,
demaneu a n'En Pere,
demaneu a n'En Maties,
demaneu a n'En Joan Pere,
o un d'aquell(e)s
(tanmateix una vintena)
acoconats per una vetllada
de poesia i música,
finalment 
misto!(1)

(1) Misto: s'ha d'anar a buscar -per qui el tingui- en el Diccionari Català Personal d'en Jaume... on figura al capítol del vocabulari del pler, del gust i de les llamineries... cosa que li agraeixo molt!

2 de des. 2010

L'encís de les espelmes

 Ahir a la nit ens vam trobar, com previst, al Casal Jaume 1er de Perpinyà amb motiu de la vetllada poètica coorganitzada per l'associació France Méditerranée Pays catalan.
El que no s'havia previst va ser el tall de corrent. Llarg. Llarguíssim...  Fins que, al cap de bona estona d'esperar que torni "la llum", sense la qual no es podia tenir amplificació ni videoprojecció ni tampoc calefacció, per sort, algú va arribar amb dos canelobres i  les espelmes corresponents. Doncs ens vam decidir a improvisar: canvi de sala, instal·lació entorn d'unes taules on es van col·locar els candelers providencials, l'ordinador portàtil (amb bateria carregada), proximitat divertida, un pèl simbòlica, i la màgia de les espelmes va operar.
La poesia és amiga de les candeles, de la seva llum dolça, grogueta, olorosa,  tremolosa, creadora d'espais d'incertesa entre claror i fosca, on colors, coses i gent van perdent la seva definició habitual en l'imperi trivial de la vista i passen a entrar en el regne subjectiu de l'oïda i del tacte. Les veus, els instruments hi sonen d'una altra manera, amb una altra densitat, una altra intensitat; desperten ecos insospitats en uns oients més receptius, mig amagats que són en una mena  d'intimitat compartida on el temps alentit sembla haver fet marxa enrere per uns moments.
Quan es van apagar les espelmes, ningú no es va poder estalviar un comentari dels habituals ... fa olor d'església, fa olor de nadal, fa olor d'abans, em recorda... Si, a tots ens recordava... I, tots nos ho vam passar molt bé.
Moltes gràcies a la gent del Casal, de France Méditerranée i al benèvol públic evidentment -amb una menció particular pels amic del Sud que van fer el viatge-.

26 de nov. 2010

Parladures amb notes al Casal

 

Que visqui, que és la nostra!
 La sola que es preocupi de poesia!
i això, noi... es mereix tots els ajuts del món.

17 de nov. 2010

Toponímia encara

Si, tractant de toponímia, em vaig anar distraient compilant els noms de llocs en els primers capítols del Tirant lo Blanc que va ser redactat a partir del 2 de gener de 1460, com ho precisa el mateix Joanot Martorell. Doncs, tota l'acció contada en la primera part de l'obra es situa a Anglaterra, país de la Gran Bretanya. I vet aquí com en Martorell va ortografiar els noms d'algunes ciutats i castells:
Cantorberi, Varoic, Salasberi, Granüig i Londres que corresponen als noms anglesos de: Canterbury, Warwick, Salisbury, Greenwich i London evidentment. Ara que la pronunciació anglesa pot arribar a ser bastant sorprenent i, a vegades, no sembla correspondre amb l'escrit. Exemples: Warwick pronunciat [wɑrik], Greenwich que s'ha de dir [grɛnıtʃ] i Salisbury, [sɔ:lzbri]. Així que com voleu que els forasters que ens fan visita a casa nostra sàpiguen pronunciar correctament Eus o Marquixanes que a més s'hauria d'escriure Marqueixanes!

9 de nov. 2010

Toponímia

Moltes gràcies a Joan Becat pel seu bitllet publicat en el "courrier des lecteurs" a l'Indépendant d'avui 1.
A veure si un bon dia podrem recuperar els noms dels nostres pobles en la seva grafia catalana correcta... baldament els foresters els pronunciïn tant bé com nosaltres mateixos pronunciem els noms anglesos o alemanys, que moltes vegades n'hi ha per riure.

Sobre el problema dels noms de pobles en Joan Becat, referint-se a l'obra de Lluís Basseda 2 havia publicat un opuscle d'acompanyament al mapa de Catalunya nord (Terra Nostra 2007).

1 De fet resulta que era ahir...
2 Toponymie historique de Catalunya Nord; Terra Nostra 1990

29 d’oct. 2010

Catalanisme accessorial?

Els catalans del nord, a veure si seríem només uns catalans d'espardenyes i barretina, d'ollada i caragols, de samarretes i mitjons (sang i or), de rosquilles i torrons i, com canta l'Albert Bueno, "catacric catacroc", de tren groc... Per fer-ho curt, uns catalans amb accessoris. Uns accessoris sense els quals sembla que ja no sem tan catalans... oi?
I la llengua, què de la llengua? Ella que, onsevulla que anem, sempre portem  amb nosaltres. Ella no és cap accessori. I és ella que nos fa catalans!

18 d’oct. 2010

Traduir?

"Poetry is what vanishes in translation."
La poesia és allò que desapareix amb la traducció.
 Robert Frost
(1874-1963)

13 d’oct. 2010

Notícies del món lliure

Ja està. Després d'haver estat un linx lúcid ara m'he passat a ser un "Maverick Meerkat" és a dir una suricata independent, un franc tirador com m'agrada ser i quedar. Intento tan com puc viure en un món lliure, però el marge de maniobre es revela d'allò més estret... Fa alguns anys que vaig amb Linux : havent començat amb Slackware i continuat amb Red Hat, Mandrake, Mandriva i finalment amb Ubuntu. També vaig amb LaTeX pel que toca a l'edició de textos, amb Lilypond per l'edició de partitures musicals...  i per quedar coherent mi ankaŭ  estas esperantisto (també sóc esperantista).

8 d’oct. 2010

Incomunicat

Una setmana sense màquina, doncs sense accés a l'Internet, a la xarxa, al món... S'ha acabat la "solitud", ara, torno.

29 de set. 2010

PARladureS

Quin dimoni d'interès presentaria l'individualitzar-se si no hi hagués vida social?

27 de set. 2010

Parladures amb notes

La Pascale, a qui dono les gràcies, va fer algunes fotos de la nostra actuació.

31 festival Nits de cançó i música








 Aixó va ser la nit de l'onze de setembre del 2010 a Eus a la Casa del temps lliure amb la complicitat dels amics Maties Maties Mazarico i Michel Picod.

Xampurreig


Sembla que a l'Indépendant  es van triar aquest títol per significar que el diari seria totalment independent de les llengües tot i que s'auto qualifiqui de "catalan "... (i no català, és clar).

A prova aquesta nova xampurrada que a més demostra que realment el diari no es planteja cap problema respecte d'una eventual preocupació lingüística de part seva. Segur que els no catalanoparlants diran: [lɛ trɔbadás] que indueix la grafia catellana trobadas o bé: [lɛ trubad] i fins i tot: [lɛ trubadǝ], si el lector és un rossellonès d'aquests que empren una forma afrancesada de la nostra llengua. (amb erra rascada,les dues, s'entén).
Perquè no escriure la forma ortogràficament correcta: "Les trobades medievals", entre cometes o bé: Les trobades medievals, en cursiva, per senyalar el canvi de llengua... seria una demanda exagerada?

21 de set. 2010

Records d'infància

Era a Paçà, l'any 50, tenia 7 anys. La mestra de l'escola era la meva mare... i aquesta és la darrera pàgina del nostre manual de vocabulari:

Gabet & Gillard 
Vocabulaire et méthode d'orthographe
cours ÉLÉMENTAIRE
 Librairie Hachette ©1935





Ara, m'he fet gran i els bohémiens, els bohemis, s'han tornat roms... 
ni tan sols gitanos com de sempre, aquí,  havíem conegut!

17 de set. 2010



He trigat voluntàriament quasi una setmana abans de comentar aquesta nit del passat onze de setembre. Quina data, oi? És que va ser triada perquè les actuacions que es feien aquesta nit en el marc del 31 festival Nits de cançó i música Eus 2010  eren en català!

Parladures(1) amb notes:

Va anar com una seda!... a començar per la vídeo projecció dels meus dibuixos de l'Auca de l'arbre a cura de Pascal Guiblain... Tot al llarg del recital, la il·lustració musical de l'amic Maties Mazarico -com sempre, si puc dir, perquè ell i jo  amb això ja portem experiència- va ser justa, adequada en les seves pertinència i discreció i per tant molt apreciada. Les lectures de les meves traduccions per Michel Picod, tot i que fos la primera vegada que ell i jo actuàvem junts, van ser totalment convincents, impecables, i per dir-ho  ben clar, d'un gran professionalisme.  El public es va adonar del que, a l'escenari, estava passant entre nosaltres, de com la salsa lligava, de com s'instal·lava una real complicitat i del plaer que, per mesura, ens anava ruixant. Aquí, els vull manifestar a tots tres, del fons del cor, la meva gratitud...
Després, havent acabat, quan vaig veure que la gent que em venia a trobar se'm presentava  amb uns somriures de goig i cares d'alegria, vaig sentir una gran, gran felicitat. Quan el poeta s'adona que el que va escriure en la solitud, en aquest cara cara amb la llengua que evoca Jacques Roubaud en el seu article Obstination de la poésie (2), ha trobat el camí d'algú altre en qui fa ressò, doncs, el poeta, dic, rep la recompensa més gran que pugui somiar. Van ser uns moments inoblidables de goig compartit. D'això siguin regraciats els organitzadors de les Nits que nos van convidar i els tècnics que van fer-ho possible.

1: Aquesta paraula la vaig manllevar en el seu darrer llibre: Finestrals d'un capvespre, (Trabucaire , Perpinyà, 2009) i amb permís seu, al mestre i amic Jordi Pere Cerdà.
2:  Vegin el post del 03/01/201


Postdata :
No es va fer cap captació de l'actuació... i no en tinc cap foto ; si algú que en va fer me'n volgués enviar li ho agrairia molt.

26 d’ag. 2010

Un poc de música

Penso que és el moment d'escoltar un poc de música, i per exemple aquesta...

10 d’ag. 2010

(Pre)història


« Finie la belle tranquillité des temps paléolithiques ou néolithiques, où l'horloge du temps ne comptait que les millénaires ! Voici le temps des batailles et des mouvements de peuples ;  l'histoire, désormais, va surtout s'amuser à faire le compte des peuples vainqueurs et des peuple vaincus, des généraux glorieux et des morts anonymes, des traités de paix et des  « chiffons de papier » ! Telle se définit l'accélération de l'histoire.»

Jean Abélanet
Conservateur du Musée de Tautavel
Les temps d'avant l'histoire  
Tome 1 chapitre 1
in: LE PAYS CATALAN 
2 volumes
sous la direction de Jean Sagnes (Maître-Assistant à l'Université de Perpignan)
Pau, Société nouvelle d'éditions régionales et de diffusion, 1983
ISBN 2 904 610 01 4


Ja s'ha acabat la bella tranquil·litat dels temps paleolítics o neolítics, quan el rellotge del temps  només comptava els mil·lennis ! Vet el temps de les batalles i dels moviments de pobles ; la història, d'ara endavant, s'entretindrà sobretot fent el recompte dels pobles vencedors i dels pobles vençuts, dels generals gloriosos i dels morts anònims, dels tractats de pau i dels  de "paper mullat"! Tal es defineix l'acceleració de la història.

La traducció és meva.

4 d’ag. 2010

Venir cabra

De petit, jo, a la "Cabra del senyor Seguí 1", no la podia sofrir, l'odiava. M'era impossible sentir o llegir la seva història sense arrencar a plorar com una magdalena... Hi ha qui em dirà que és normal, ja ho sé, però, vaja, no en volia saber res. I això em va durar. Durar.
Mes ara que, canut, el cabell se m'ha fet del mateix color que el seu pelatge, d'un altre ull me la miro i fins i tot l'admiro. Tot comptat i debatut, de cara als llops que, tot prenent-nos el pèl, de dia en dia, ens van arreglant el món -ho pretenen, Pere-  vaig decidir (ja fa un bon moment) que d'ara endavant,  jo faria de "Cabra del senyor Seguí". Que vol dir tot això? Senzillament que sé bé prou que al final m'hajaran la pell, però no ho aconseguiran amb el meu vist i plau, és clar, no ho consentiré. Mai! Dissenteixo, discrepo. Em declaro dissident, que consti. Per afegiment, pegaré cosses, faré com la cabro de moussu Seguin, que se bateguè touto la niue emé lou loup, e piei lou matin lou loup la manjè. Així ho diu Alfons Daudet per concloure la seva lletra al seu amic Gringoire. I així concloc jo la meva carteta a l'amic Pere Figueres que m'acaba de fer passar un Power Point molt interessant intitulat (antifràsticament): "J'accepte".

1: És clar que es tracta de "La chèvre de monsieur Seguin" en la famosa "Lettre de mon moulin" d'Alphonse Daudet. Al seu diccionari "Lou tresor dòu felibrige", Frederic Mistral apunta una dita provençal on es tracta de la cabra i del senyor Sagnié i que diu així: faire coume la cabro de moussu Sagnié, que se bateguè touto la niue 'mé lou loup e qu'au jour lou loup la manjè.

27 de jul. 2010

Miquel Martí i Pol

Del malaguanyat  poeta que deia:


No hi ha triomf més alt que el de saber-se convenient,
però no imprescindible.


ARA, MIQUEL

Ara, Miquel,
torna a ser el temps
del fil gruixut i les paraules dures.
Escasseja el diner
i ja és sabut que els poderosos
-planye'ls, Miquel!-
només poden permetre's
certes efusions sentimentals
amb la butxaca plena.
A coll-i-be dels pobres
alternen xurriaca i caramel
segons el vent que bufa;
però no descavalquen mai.
Miquel, recorda-ho:
únicament pegant sacsades
tots plegats,
ens els traurem de sobre.
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb esperit de lluita.

Miquel, aquest llevant
fa molt de temps que dura
i el terra és xop
i se'ns podreix la sola
de les sabates.
No trobes que ja és hora
de treure els peus del fang
i espolsar-se el clatell
i fer bugada?

21 de jul. 2010

Préssecs

 En aquest llibre publicat (en francès) per primera vegada el 1872 vet aquí el que deia el seu autor Pierre Vidal que fou bibliotecari a la Biblioteca municipal de Perpinyà. Tradueixo:
 
Els préssecs d'Illa són d'un gust exquisit ; han perdut molt de la seva anomenada des que a uns se'ls va acudir collir-los abans que siguin madurs, per mor de poder-los exportar.

Les pêches d'Ille sont d'un goût exquis ; elles ont beaucoup perdu de leur réputation depuis qu'on s'avise de les cueillir avant leur maturité, afin de pouvoir les exporter.

Ara, a demés te'ls aspergen no sé quantes vegades i a les tantes de la nit amb qui sap quines porqueries... i en davant Joan! 

10 de jul. 2010

10-J

1 500 000


 "Catalunya, com tota nació, té el dret inalienable, per cap Constitució, de decidir lliurement  el 
 seu futur i aspirar, si ho vol, a la plena sobirania."

5 de jul. 2010

Homenatge

Dissabte, la gent de Querol i de Porta, els seus antics alumnes i la Municipalitat rebien N'Adrienne Cazeilles per retre homenatge a la qui, tot just sortida de l'Escola normal de Perpinyà, va ser mestra d'escola dels pobles entre els anys 1942 i 1946.

Tothom ja sap la dedicació indefectible i pacient que, des de fa anys i més anys, Adrienne Cazeilles manifesta públicament per a la  preservació del medi ambient, o senzillament dit, per a la defensa de la Natura (amb majúscula). I com que, d'aquesta Natura, en forma part l'ésser humà -cosa de que llastimosament, el dit ésser humà tant sovint s'oblida- N'Adrienne  Cazeilles també defensa l'humà. Això fa que l'un dels actes més importants d'aquesta diada va ser la plantació d'un ARBRE DE LES LLIBERTATS. L'arbre, l'havia triat ella: una moixera de la guilla, Sorbus aucuparia, perquè és un arbre comú a Cerdanya i no un d'aquests exòtics luxosos i fràgils.

25 de juny 2010

Lectura poètica a Cotlliure


Nos ho vam passar molt bé, realment. La mediateca de Cotlliure, a més d'haver preparat les coses com cal, nos va fer molt bona acollida.  El temps va permetre que la lectura es pugui fer defora i, a despit del transit, tot va anar a l'oli gràcies a la sonorització. El poc de public present al moment de començar ens va fer témer d'haver de llegir per a una assistència reduïda , però poc a poc, la gent va anar arribant i després d'un quart d'hora, les cadires van ser pràcticament totes ocupades i la lectura es va fer davant una trentena d'oients. En acabar el programa vam poder xerrar amb algunes persones, un got de Cotlliure a la ma, assaborint el pa amb tomata i el pica-pica. Els llibres de poemes no es venen gaire i la poesia té un mercat de poc abast, però té un public d'aficionats que s'estima més  escoltar-la que llegir-la personalment.

30 de maig 2010

De la transparència

No m'hi busquin, que no hi surto.
Perquè hauria de servir haver publicat tres reculls 1, exposat obres meves unes quantes vegades -d'un costat i l'altre de la ratlla- haver participat a recitals de poesia, haver, durant cinc anys, animat cada dia l'únic programa de poesia catalana INSTANTS POÈTICS a Ràdio Arrels, creat la revista poètica EHA!2 i convidat al seu micro els poetes de casa nostra 3 que justament figuren en la guia...  Perquè? Vaja, és que així estic assolint el nivell més alt de la transparència... cosa gens fàcil i not tothom hi pervé ja que és una ascesi constant i esgotadora. Tant se val! Que no és la poesia una activitat de solitaris? Doncs, endavant, poetes escrivim.  

1 Com es pot veure en aquest blog.
2 Edicions Hertzianes Arrels! : 12 N° en quatre anys.
3 A part de Patrick Gifreu que no va voler/poder venir en aquests moments.

20 de maig 2010

18 de maig 2010

La bandera tribarrada

A veure, a veure,  si de cas no seria pas per a que millor faci  parella amb la tricolor francesa, que li acaben d'amputar una barra a la nostra senyera...

17 de maig 2010

Trobada d'amics

 Va ser dissabte al bel mig d'enlloc del Baix Empordà, precisament a Les Olives. En Jordi havia convidat , com cada any, una bona trentena d'amics, majoritàriament pintors1 com ell, a reunir-se entorn d'unes costelles i botifarres torrades degudament acompanyades de pa amb tomata... Bo, no tothom  en aquesta colla era pintor, començant per jo ni tampoc en Joan Comalat que és fotògraf i cantant i que, després del cava, nos va regalar amb les seves cançons i acudits. Aprofitant la seva disponibilitat, vaig demanar-li si  acceptaria de fer-me així, d'improvís, un acompanyament musical. Em va dir que si  i doncs vaig llegir dos poemes meus, ell acompanyant el text amb la guitarra. Vaig llegir els dos texts dedicats a Pierre Drillaud: Fotògraf i Dona asseguda; reagrupats sota el títol: BLANC I NEGRE. Nos ho vam passar tant bé que finalment vam quedar que el juliol, els dos faríem un recital de cançons i poesia a les Olives. A demés, l'actuació va tenir conseqüència... dos joves em van venir a demanar si jo volia participar en un recital poètic que organitzen i que es farà a Salt el dia 19 de juny. Doncs, vinga, si que hi aniré, i molt content. Per acabar, vaig vendre dos exemplars de les meves 12 fotografies instantànies. Que bona que n'és la vida de tant en tant, oi?

1, entre els amics pintors: Sento Masià, Francana, Santiago Raigorodsky 

14 de maig 2010

Apunt

[...] a l'home que no fa ús del riure, Nostre Senyor l'hi estronca i es queda fet un senador dels de la mena vitalícia.

Santiago Rusiñol, El poble gris, (1902)

9 de maig 2010

Blanc i negre

Tot just s'acaba de cloure l'exposició de l'Alexandre David a la mediateca de Prada. A tots els que no van poder descobrir les obres  d'aquest jova artista recomano fer una visita  a la seva web clicant , aquí més amunt, sobre el seu nom.
Personalment, vaig apreciar molt els gravats sobre linòleum i sobre plexiglàs. Perquè tinc una sensibilitat particular als treballs amb blanc i negre i a la línia en general. Dibuix, fotografia, tipografia, gravats...

M'agradaria intentar una col·laboració amb l'Alexandre i fer alguns assajos de poesia plàstica -de veritat no sé com dir-ne.-  Vet aquí un text de mostra amb el seu quadre: un quadrat dins un quadrat dins un quadrat.  Em queda per fer tota la recerca de col·locació dins l'espai de les paraules.

21 d’abr. 2010

12 FOTOS INSTANTÀNIES

Diada de sant Jordi, n'és diada senyalada! Feia temps, bastant de temps, que volia publicar les meves:  
12 FOTOGRAFIES INSTANTÀNIES 
per a que emprenguin camí cap als seus possibles lectors. Les havia exposades l'any 2007 a Girona i a Eus com ja vaig explicar, però, essent jo un home de paper imprès al qual li agrada tenir a les mans coses impreses per fullejar, bé em calia passar per l'impremta... Doncs vet aquí. Més aviat que un llibre, és un objecte poètic, resultat de la  col·laboració amb la relligadora d'art que és la Mireia Prats. Aquest objecte, l'hem volgut bonic, estètic per a que faci encomanadís el plaer de llegir poesia en català. Perquè en català? Doncs, tornem al que va escriure el poeta francès Jacques Roubaud:
[...] la poesia té lloc dins una llengua, es fa amb mots; sense mots cap poesia; [...] un poema ha de ser un objecte artístic  de llengua a quatre dimensions, és a dir compost alhora per a una pàgina, per a una veu, per a una orella, i per a una visió interior. La poesia s'ha de llegir i dir.
 El recull consta de 12 poemes curts impresos separadament amb tinta sèpia, sobre cartolina, talment com si fossin postals de veritat i estan aplegats dins una funda de cartó gris en forma de sobre, creació de Mireia Prats. El tiratge s'ha limitat a cinquanta exemplars numerats a mà de I a L.

Cada una de les "fotos" porta al verso les indicacions que es solen trobar a l'altra cara d'una postal: el títol, el número i en el lloc reservat a la correspondència una traducció al francès. També les ratlles per escriure l'adreça i el petit quadre per enganxar el segell.


















De moment es podrà comprar (25 €) a la Maison de la Presse a Prada i ben segur a l'impremta Autre Page.


8 d’abr. 2010

Preparant Sant Jordi

No m'havia adonat de tot aquest temps que acaba de passar -si és que sigui ell que passi- Temps passat doncs sense escriure res en aquest blog. És que tampoc vull fer-me esclau de  qualsevol  escriptura.

Vaig estar bastant enfeinat amb la preparació de la futura publicació d'un recull de poemes  meus que, de fa anys tenia guardat en un calaix. Bo, de veritat, aquests poemes van ser exposats a Girona a la Fundació Valvi (abril - maig de 2007) i també a Eus a la "Maison du temps libre" a l'agost del mateix 2007. Ara, els publicaré en forma de recull de manera que qui els vulgui llegir se'ls pugui comprar... L'edició es fa en col·laboració  amb Mireia Prats, relligadora d'art i creadora d'objectes gràfics.
 
Vet aquí tres exemples de les creacions de la Mireia Prats a partir de poemes de Jordi Pere Cerdà il·lustrats amb pintures de Catherine Albouy:




 El recull no serà pròpiament dit un llibre sinó més aviat un objecte editorial. Res estrany ja que les anomenades fotos no són fotos... sinó poemes. Cada "foto" irà impresa separadament sobre un cartó lleuger imitant el de les postals. Al recto, el text del poema; al verso, en la part reservada a la correspondència, una "revirada"* al francès. Les 12  postals seran reunides en una funda de cartó fort creada per Mireia Prats. El tiratge serà de 50 exemplars numerats.


Espero tenir-ne alguns acabats pel dia de Sant Jordi, 23 d'abril a Prada i l'endemà 24 a Cotlliure.

* Manlleu que faig a l'occità i que em sembla, en aquest cas, més adequat que traducció .

9 de març 2010

Dones


La reina d'Egipte Hatšepsut
Dinastia XVIII (1503- 1482 aC)

M'agrada remarcar que tot i havent estat una dona  de gran ambició i molta energia la reina Hatšepsut no va fer cap guerra. No va conquerir ni sotmetre cap territori ni cap poble, ans va fomentar la descoberta del món i el comerç.

8 de març 2010

Diada de les dones

La grandesa d'un país no està en funció de la seva superfície sinó  en funció de l'estatut que hi tenen les dones i del paper que hi fan.

Les dones no tenen de cap manera tort quan rebutgen les regles de vida que són introduïdes al món, ja que són els homes qui les van fer sense elles.
Montaigne (1533 - 1592)

6 de març 2010

PARladureS

Entre l'infern desolador i el paradís empipador, sense la mínima hesitació, jo trio la vida.

5 de març 2010

Encara l'accent!

Sembla mentida, oi?

L'indépendant, vendredi 5 mars 2010

Món Llach hagués estat massa bé, potser.... Però, no perdem mai l'esperança... Catalans, sempre endavant! El poeta Louis Aragon va escriure:
 Un jour pourtant un jour viendra couleur d'orange [...]
 Un dia tanmateix un dia vindrà color taronja [...]

4 de març 2010

Accent... heu dit accent?

Déu n'hi do, per un cop que no el calia...

L'Indépendant, jeudi 4 mars 2010

M'és bastant difícil d'entendre que la gent que vol posar coses escrites en català en el diari -i se'ls hi ha d'agrair molt- no es documenti prèviament. Existeixen molts recursos i és possible obtenir ajut a prop d'uns quants organismes o associacions. Les mediateques tenen diccionaris... Parlant de diccionaris: alguns es poden consultar gratuïtament per Internet. Per exemple el celebríssim DICCIONARI CATALÀ VALENCIÀ BALEAR d'Alcover a l'adreça següent :  http://dcvb.iecat.net/. També és consultable el Diccionari de l'Institut d'estudis catalans (DIEC): http://dlc.iec.cat/, i encara el de la Gran enciclopèdia: http://www.enciclopedia.cat/

Tornant al Tio tio, tota la cosa la va explicar en Joan Amades en el seu Costumari  català, volum II p 139, 140 i 141. També hi dóna la tonada del ball del Tio fresco. Em recordi que de mainatge la cantàvem en el pati de l'escola, a Ceret, amb una lletra una mica diferent de la  que va apuntar l'Amades i que deia:

Ja te l'encendré
el tio, tio, tio,
ja te l'encendré
el tio de paper.
No me l'encendràs pas
el tio, tio, tio,
no me l'encendràs pas
el tio de paperàs!

1 de març 2010

De les llengües: bitllet d'humor i de mala fe

"Cada llengua veu el món d'una manera diferent."
va dir Federico Fellini. Aquesta citació que manllevo en les [Barretades] de l'amic Quim Curbet i que trobo de la més gran pertinència -moltes gràcies Quim- em torna cap a un problema que de fa dies i dies se'm va bellugant pel cap. El resumiria així: en tinc fins a la barretina que sempre siguin uns anglosaxons o anglòfons que m'ho expliquin tot de tot el món! La natura, les balenes, la pintura de Boticelli, de com es fa la crema catalana, del primer i del darrer emperador de la Xina, de Mart, de Júpiter, del Déjeuner sur l'herbe, de la guerra del 14, de la del 39, de l'Okavango i de les senyoretes del carrer d'Avinyó 1... Sense dir res del doblatge o de la traducció del comentari, que mira, Déu n'hi do si... Només un exemple entre tants altres. Em recorda que el locutor d'un documental ens va parlar de l'arbre de lleves d'un camió quan se'ns ensenyava l'arbre de transmissió! Cal afegir que, pels estatunidencs, una pel·licula bo i que científica o geogràfica és un espectacle i que per tant, la manera de tractar-ne el tema, molt sovint, retirarà a l'entreteniment. Vinga doncs fer córrer la càmera amb unes acceleracions brutals cap endavant i cap  endarrere, vinga fer-la voltar entorn de la persona abans de donar-li la paraula. Vols que et digui, em fan venir basca! A més a més cada vint minuts et resumeixen el que t'acaben d'explicar com si fossis un ximple, així que, al final, el contingut veritable del documental queda bastant reduït...

1 Ai, que m'havia oblidat els dinosaures!

28 de febr. 2010

PARladureS

Al qui no dorm, l'aurora li triga.

25 de febr. 2010

Dir o no dir

És en la limitació que el mestre es revela.


6 de gen. 2010

No m'ho crec!

Aquest matí, fent unes compres en un magatzem de productes biològics, he trobat la senyora M., mare d'una filla que va ser alumna meva. Tot parlant em diu que enguany, la seva filla fa un Erasmus a Barcelona per mirar de llicenciar-se en literatura. Jo li dic que ho trobo molt bé i afegeixo: així, les classes són impartides en català.  No, em respon ella, tot es fa en castellà.
Quin disgust! De què doncs va servir que jo li hagi ensenyat català -i en català- una part del temps quan era a la meva classe? No m'ho puc creure! 

Niçards i catalans: bitllet d'humor i de mala fe


Entre el contat de Niça (la countèa de Nissa (1)), actual departament dels Alps Marítims i els nostres Pirineus Orientals les similituds són nombroses.
Començant per la geografia. La Mediterrània compartida on cauen les dues muntanyes: els seus Alps i els nostres Pirineus. Les primeres cap al Sud i les segones cap a Llevant. Potser val també de remarcar que cada u dels dos departaments ocupa una extremitat del costat -de l'arc- mediterrani de l'hexàgon francès.
Continuant per la història. Els dos departaments també s'assemblen pel fet d'haver, després d'unes llargues tribulacions, esdevingut comarques frontereres annexionades a França. L'un com l'altre havent format part d'un altre estat. D'aquí que no ens pugui semblar gens estranya la qüestió que es plantegen a Niça, -que nosaltres també ens plategem- i de la qual es fa ressò la revista Sourgentin  en el seu número fora de sèrie Nice en 1860 de novembre de 2009. N'acabo de traduir el paràgraf introductori publicat sota el títol: Annexion ou rattachement?
amb signatura del senyor Henri Couriière i que diu:
«Annexió o incorporació?
S'utilitzen diversos termes per designar el canvi de sobirania que va conèixer el comtat de Niça el 1860. En aquest temps el terme d'annexió és l'únic que s'empri perquè llavors s'entén amb el sentit neutre d'ajuntar [joindre à (Littré)]. La paraula, emperò pren una connotació despectiva a partir del 1870, per raó de l'annexió d'Alsàcia i d'una part de Lorena per Alemanya. Esdevé, aleshores, sinònim de "violació del dret de la gent" i poc a poc se li substitueix el terme d'"incorporació" que es generalitza durant els anys 1890. La noció d'incorporació  com la de reunió porta tanmateix la idea que el canvi de sobirania constitueix un "retorn" cap a la mare pàtria. Des d'aleshores certs historiadors, com Paul Guichonnet, jutgen preferible el terme d'"annexió" amb el seu sentit original
Passant per la dèria de vendre s'ho tot a qui tingui prou calés, i valent-nos de l'heliotropisme generalitzat a l'Europa del nord, d'atraure el turista i el resident, tot i que vell, de categoria. Això fa que els Alps Marítims i els Pirineus Orientals són unes grans cases de jubilats. Resultat, tant els niçards com els catalans del nord, som minoritaris a casa nostra. Per sort, nosaltres, aquí, tenim sa Dissuasiva Majestat Tramuntana! Vaja!... Deixem-ho córrer, que em posaria agre...
Acabant per la llengua. en aquest domini, una petita diferència, però que té la seva importància, s'ha de notar entre Catalunya Nord i el comtat de Niça. En el seu discurs (2)  al Parlament de Torí el dia 26 de maig de 1860, Camillo Benso, comte de Cavour declarava:
«[...] Per constatar la nacionalitat d'un poble, no penso que calgui apeŀlar a arguments filosòfics o a investigacions científiques. Quina és la prova més forta de la nacionalitat d'un poble? És el llenguatge.
Ara bé, l'idioma parlat a Niça no té analogia, sinó allunyada, amb l'italià; és el mateix que s'empra a Marsella (Marselha), a Toló (Tolon), a Grassa. El que ha viatjat per Ligúria troba que la llengua italiana es conserva dins les seves modificacions, i els seus dialectes fins a Ventimiglia. Més enlà és un canvi d'escena, és tot un altre llenguatge. [...]»
El cas és que Cavour argumentava així per justificar l'annexió del comtat de Niça a França... a despit de que ja havia emprat l'argumentació lingüística l'any d'abans per reclamar el manteniment de Niça sota la sobirania Piemontesa. Amb tot i això, el parlar niçard serà tractat pel poder francès igual que tots els altres parlars i llengües de l'hexàgon, és a dir ignorància i prohibició.
El discurs de Cavour es pot adaptar a casa nostra referint a la parla rossellonesa, però amb la diferència que nosaltres, aqui, vam tenir un Lluís XIV, Rei de França i de Navarra per judicar en el seu edicte del mes de febrer de l'any 1700 que: l'us de la llengua catalana li repugnava i era contrari a la seva autoritat i a l'honor de la Nació Francesa... i que per tant el dit us quedaria prohibit.
Avui, a Niça i a Perpinyà, molts noms de carrers són bilingües, la llengua ha retrobat, d'una certa manera, el camí de l'escola... En aquest punt, se m'acut una petita anècdota: Un mati, al mercat de Niça, dit de la Libération, bulevard Joseph Garnier, vaig sentir un marxant de verdures enraonant-se en niçard amb una clienta, em va fer goig i el vaig anar a regraciar que continuï  fent viure la seva parla; però, ell em va contestar: «Li nissard soun tóuti mouorti, a part de iéu!». Mira, doncs, ja es veu com molt i molt ens en queda per fer! I vet aquí el que, niçards i catalans del nord, ens agermana.

1 Dues grafies per una mateixa ciutat segons que s'escrigui en occità (provençal): Niça o bé en niçard/nissard: Nissa
L'italià diu Nizza i el francès Nice.

2in: L'argument linguistique, article de Roger Gasiglia publicat en el Sourgentin n° 94 de setembre de 1990 i reprès en el n° fora de sèrie: Nice en 1860 de novembre de 2009, p. 13.

3 de gen. 2010

OBSTINACIÓ DE LA POESIA

És el títol de l'article de Jacques Roubaud que publica Le Monde diplomatique d'aquest mes de gener de 2010. No sé si algú en farà la traducció al català. Seria llàstima que no es fes perquè el que diu el poeta de l' Oulipo -tot i que jo, personalment no comparteixi les seves pràctiques d'escriptura-  em sembla d'una importància cabdal.

M'atreveixo a traduir-ne unes ratlles:

UN ART QUE RESISTEIX A LA SEVA DESNATURALITZACIÓ 
 Obstinació de la poesia
  La poesia és un gènere que hom s'afanya a veure on no està -dins una posta de sol, dins el slam, dins les convulsions escèniques d'un artista- i a no veure allà on es troba: dins un cara a cara del poeta amb la llengua. La seva insignificança econòmica la condemna a l'obscuritat; tanmateix, els reculls, les revistes, les pàgines web que li van dedicats segueixen florint. I reserven boniques descobertes als qui es donen la pena d'acostumar-s'hi l'ull i l'orella. 

Jacques Roubaud,  descriu i lamenta la situació present de la poesia en el món de l'homo economicus; explica els diversos tipus de versificació emprats com són el vers lliure i l'actual V.I.L.  (vers internacional lliure). Em sembla adient il·lustrar el vers lliure amb aquest poema de Louis Aragon que tradueixo:

ART POÈTIC

Em demanen amb insistència
Perquè de tant en tant faig punt i
A part

És per una raó
Veritablement indigna
De ser as
Sentada per escrit

La grande gaîté  Gallimard 1929
(Remarcaré que, personalment, no escric aplicant aquesta "norma". )

A continuació, Roubaud comenta les modes i vies actuals de l'activitat poètica -el slam i el que ell anomena el "ruum-ruum" (vroum-vroum)-.

Per concloure, diu: 

Llegir i dir

No sóc profeta i no sé si el ruum-ruum esdevindrà o no l'única  forma reconeguda de la poesia. Sense anar fins aquest estat extrem, em sembla que hi ha un risc (per a mi és un risc) de veure establir-se una aclaparadora dominació de la dimensió oral de la poesia, en detriment del llibre i fins i tot de la pantalla. Seria una amputació i una regressió. [...]

El que acabo d'escriure és per mor de defensar el punt de vista següent: que la poesia té lloc dins una llengua, es fa amb mots; sense mots cap poesia; que un poema ha de ser un objecte artístic  de llengua a quatre dimensions, és a dir compost alhora per a una pàgina, per a una veu, per a una orella, i per a una visió interior. La poesia s'ha de llegir i dir.

Aquesta cosa jo, ja me la sentia meva molt abans de llegir aquest seu article i val a recalcar-ho, m'hi adhereixo totalment.

Per acabar, poso aquest poema meu escrit el 2003, que acaba de ser publicat en el llibre: Cafè Central: vint anys de poesia i que va ser presentat el dia 9 de desembre a Barcelona a l'Horiginal.


1 de gen. 2010

APunts i PArladures

Vet aqui doncs, el "nou" blog amb la seva nova adreça.

M'ha costat una mica trobar la nova adreça perquè s'ha de tenir en compte les que ja existeixen i que tu no pots conèixer. La que, de primer, m'havia pensat no era disponible, una altra no podia ser acceptada per la raó que incloïa  caràcters invàlids... Bo, finalment quedo amb:

  APuntS i PArladureS

  http://apsipars.blogspot.com

esperant conservar els hipotètics lectors que, de tant en tant, el visitaven i als quals, quedant atent a tots els seus comentaris, desitjo un 2010 de meravella, creatiu i amb moltes i moltes felicitats.