Niçards i catalans: bitllet d'humor i de mala fe

Entre el contat de Niça (la countèa de Nissa (1)), actual departament dels Alps Marítims i els nostres Pirineus Orientals les similituds són nombroses.

Començant per la geografia. La Mediterrània compartida on cauen les dues muntanyes: els seus Alps i els nostres Pirineus. Les primeres cap al Sud i les segones cap a Llevant. Potser val també de remarcar que cada u dels dos departaments ocupa una extremitat del costat -de l'arc- mediterrani de l'hexàgon francès.

Continuant per la història. Els dos departaments també s'assemblen pel fet d'haver, després d'unes llargues tribulacions, esdevingut comarques frontereres annexionades a França. L'un com l'altre havent format part d'un altre estat. D'aquí que no ens pugui semblar gens estranya la qüestió que es plantegen a Niça, -que nosaltres també ens plategem- i de la qual es fa ressò la revista Sourgentin  en el seu número fora de sèrie Nice en 1860 de novembre de 2009. N'acabo de traduir el paràgraf introductori publicat sota el títol: Annexion ou rattachement?
amb signatura del senyor Henri Couriière i que diu:

«Annexió o incorporació?

S'utilitzen diversos termes per designar el canvi de sobirania que va conèixer el comtat de Niça el 1860. En aquest temps el terme d'annexió és l'únic que s'empri perquè llavors s'entén amb el sentit neutre d'ajuntar [joindre à (Littré)]. La paraula, emperò pren una connotació despectiva a partir del 1870, per raó de l'annexió d'Alsàcia i d'una part de Lorena per Alemanya. Esdevé, aleshores, sinònim de "violació del dret de la gent" i poc a poc se li substitueix el terme d'"incorporació" que es generalitza durant els anys 1890. La noció d'incorporació  com la de reunió porta tanmateix la idea que el canvi de sobirania constitueix un "retorn" cap a la mare pàtria. Des d'aleshores certs historiadors, com Paul Guichonnet, jutgen preferible el terme d'"annexió" amb el seu sentit original

Passant per la dèria de vendre s'ho tot a qui tingui prou calés, i valent-nos de l'heliotropisme generalitzat a l'Europa del nord, d'atraure el turista i el resident, tot i que vell, de categoria. Això fa que els Alps Marítims i els Pirineus Orientals són unes grans cases de jubilats. Resultat, tant els niçards com els catalans del nord, som minoritaris a casa nostra. Per sort, nosaltres, aquí, tenim sa Dissuasiva Majestat Tramuntana! Vaja!... Deixem-ho córrer, que em posaria agre...
Acabant per la llengua. en aquest domini, una petita diferència, però que té la seva importància, s'ha de notar entre Catalunya Nord i el comtat de Niça. En el seu discurs (2)  al Parlament de Torí el dia 26 de maig de 1860, Camillo Benso, comte de Cavour declarava:

«[...] Per constatar la nacionalitat d'un poble, no penso que calgui apeŀlar a arguments filosòfics o a investigacions científiques. Quina és la prova més forta de la nacionalitat d'un poble? És el llenguatge.
Ara bé, l'idioma parlat a Niça no té analogia, sinó allunyada, amb l'italià; és el mateix que s'empra a Marsella (Marselha), a Toló (Tolon), a Grassa. El que ha viatjat per Ligúria troba que la llengua italiana es conserva dins les seves modificacions, i els seus dialectes fins a Ventimiglia. Més enlà és un canvi d'escena, és tot un altre llenguatge. [...]»

El cas és que Cavour argumentava així per justificar l'annexió del comtat de Niça a França... a despit de que ja havia emprat l'argumentació lingüística l'any d'abans per reclamar el manteniment de Niça sota la sobirania Piemontesa. Amb tot i això, el parlar niçard serà tractat pel poder francès igual que tots els altres parlars i llengües de l'hexàgon, és a dir ignorància i prohibició.
El discurs de Cavour es pot adaptar a casa nostra referint a la parla rossellonesa, però amb la diferència que nosaltres, aqui, vam tenir un Lluís XIV, Rei de França i de Navarra per judicar en el seu edicte del mes de febrer de l'any 1700 que: l'us de la llengua catalana li repugnava i era contrari a la seva autoritat i a l'honor de la Nació Francesa... i que per tant el dit us quedaria prohibit.
Avui, a Niça i a Perpinyà, molts noms de carrers són bilingües, la llengua ha retrobat, d'una certa manera, el camí de l'escola... En aquest punt, se m'acut una petita anècdota: Un mati, al mercat de Niça, dit de la Libération, bulevard Joseph Garnier, vaig sentir un marxant de verdures enraonant-se en niçard amb una clienta, em va fer goig i el vaig anar a regraciar que continuï  fent viure la seva parla; però, ell em va contestar: «Li nissard soun tóuti mouorti, a part de iéu!». Mira, doncs, ja es veu com molt i molt ens en queda per fer! I vet aquí el que, niçards i catalans del nord, ens agermana.

1 Dues grafies per una mateixa ciutat segons que s'escrigui en occità (provençal): Niça o bé en niçard/nissard: Nissa. 
L'italià diu Nizza i el francès Nice.

2in: L'argument linguistique, article de Roger Gasiglia publicat en el Sourgentin n° 94 de setembre de 1990 i reprès en el n° fora de sèrie: Nice en 1860 de novembre de 2009, p. 13.