Hem viscut per salvar-vos els mots...

Ara, vet aquí com jo vaig arribar a conèixer la poesia de Salvador Espriu. Vet aquí com algú em va ajudar a salvar-me els mots i com aquest va ser el Raimon. Car és amb les seves musicacions que, de primer, em van arribar els mots de l'Espriu. I sempre recordaré el recital que va fer al teatre municipal de Perpinyà l'any 1966 (penso) i la cervesa que vam beure en un cafè de la llotja després del seu assaig de la tarda. Dos anys després, quan vivia al Val d'Oise, em vaig comprar "La pell de brau" bilingüe de la malaguanyada editorial Maspero amb prefaci del mateix Raimon. I més tard, el llibre de Sinera.

Diversos són  els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de la cançó de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."

Així és com el que diu aquest poema, ho porto gravat en el fons del fons de mi mateix, i com em fa viure.

Reforma dels diccionaris

Veient amb quina velocitat tota cosa es transforma en mercaderia i esdevé objecte de negoci -sense presumir gens ni mica de la seva utilitat real- es pot suposar que ben aviat els diccionaris, al menys els de l'àrea europea, acabaran per suprimir les entrades corresponent a l'adjectiu gratuït, al nom gratuïtat i a l'adverbi gratis.

Massa

A cada època el seu parlar peculiar. Ara vivim en els temps del massa, (francès: trop). Déu n'hi do l'èxit d'aquest adverbi que ha passat a ser el criteri insuperable per a tota classe de coses, persones i actes. En francès tot és trop: trop bon, trop beau, trop top, trop cool, trop moche, trop nul... i fins i tot amb ús absolut: c'est trop, il/elle est trop. Em pensava que aquest tic de llenguatge era propi del jovent d'avui, exactament com van ser-ho el formidable, el chouette o el sensas (sensationnel) en èpoques precedents i que acabaria per passar i deixar lloc a qui sap quin altre. Que això era una marca de l'empobriment continu de la llengua lligat -perquè no?- a l'ús abusiu i universal dels ordinadors i altres mòbils, i que, que sé jo...  Si, així m'ho pensava, però acabo de constatar que anava errat. La prova, en aquest extracte del llibre de Jean-Paul Sartre, Les mots (NRF Gallimard 1964):

Tout destinait cette activité nouvelle* à n'être qu'une singerie de plus. Ma mère me prodiguait les encouragements, elle introduisait les visiteurs dans la salle à manger pour qu'ils surprissent le jeune créateur à son pupitre d'écolier ; je feignais d'être trop absorbé pour sentir la présence de mes admirateurs ; ils se retiraient sur la pointe des pieds en murmurant que j'étais trop mignon, que c'était trop charmant.   

Doncs, noies, nois, us adoneu que parleu com un filòsof del 1964! Divertit, oi? 

En català no tinc constància d'un ús anàleg de l'adverbi massa. D'acord, tenim En Massagran de Josep-Maria Folch i Torres, però això és una altra història.

*L'escriptura literària.

Històries de la vora del foc

Temps de novembre. No sé si podré verificar la dita que pretén: la pluja de tardor fa créixer  sense dolor; a veure, a veure, perquè de moment... Mentre el cel va plorant les seves penes i desgràcies, com n'és d'agradable, instal·lat davant de la llar de foc, deixar, dins la dolça calor, vagarejar l'esperit o fer lectura.

Justament estic llegint "Les sentiers de ma mémoire"; unes memòries d'infantesa que Marcel Gouzy, pare del poeta i amic Jep Gouzy, va publicar en francès a la revista Conflent. 

Es tracta de tres fascicles: I Le pain de brique, n°113 del 1981 ; II Le temps des arbres, n°119 del 1982 i III Les fleurs d'exil ne se faneront pas, n°130 del 1984). Tots tres il·lustrats amb dibuixos en blanc i negre del mateix autor que a més de ser poeta va ser un artista complet i va fer córrer un llapis llest i precís sobre les planes.

Un encontre poètic

El 27 de juliol de 2010, en aquest mateix blog, havia publicat un poema de Miquel Martí i Pol que és dels que ajuden a viure -almenys que m'ajuden a mi- perquè em semblava d'una gran actualitat. Avui, el torno a publicar ja que, llastimosament, el trobo més que mai d'actualitat! 

Estant amb això, quasi sense pensar-hi, se'm va acudir un altre poema, justament dels que... que és el poema de Nâzım Hikmet titulat: La criatura més divertida i del qual penso que es pot posar en paral·lel amb el de Martí i Pol. De fet, jo, aquest poema només el coneixia en la versió francesa recitada per Yves Montand i no sabent si n'existia alguna traducció al català, aquí n'acabo de fer una 1. 

ARA, MIQUEL

Ara, Miquel,

torna a ser el temps

del fil gruixut i les paraules dures.

Escasseja el diner

i ja és sabut que els poderosos

-planye'ls, Miquel!-

només poden permetre's

certes efusions sentimentals

amb la butxaca plena.

A coll-i-be dels pobres

alternen xurriaca i caramel

segons el vent que bufa;

però no descavalquen mai.

Miquel, recorda-ho:

únicament pegant sacsades

tots plegats,

ens els traurem de sobre.

Les canyes

només es tornen llances

si hom les empunya amb esperit de lluita.

Miquel, aquest llevant

fa molt de temps que dura

i el terra és xop

i se'ns podreix la sola

de les sabates.

No trobes que ja és hora

de treure els peus del fang

i espolsar-se el clatell

i fer bugada?

Miquel Martí i Pol 

LA CRIATURA MÉS DIVERTIDA

Com l'escorpí, germà,

Ets com l'escorpí

En una nit d'espavent.

Com el pardal, germà,

Ets com el pardal

Amb els seus menuts desassossecs.

Com el musclo, germà,

Ets com el musclo

Tancat i tranquil.

Ets terrible, germà,

Com la boca d'un volcà apagat.

I no ets un, desgraciadament,

No ets cinc,

Ets a milions.

Ets com el be, germà,

Quan el botxí, vestit amb la teva pell,

Quan el botxí alça el bastó,

T'afanyes per entrar dins el ramat

I te'n vas corrents cap a l'escorxador, quasi cofoi.

Ets la criatura més divertida, en suma,

Més divertida que el peix

Que viu dins la mar sense saber la mar.

I si hi ha tanta misèria per aquesta terra

És gràcies a tu, germà,

Si estem afamegats, esgotats,

Si estem escorxats fins a la sang,

Premuts com el raïm per donar el nostre vi,

Jo diria que és culpa teva?no...

... Però hi tens molt a veure,

Germà.

Nâzım Hikmet

Els volia  posar realment paral·lels però, vés per on, no ho he aconseguit. Llàstima.

1 Potser algú em dirà si existeix una versió catalana del poema.... 

Coses de mal entendre (1)

Heu notat com n'és de propensa la gent empiocada -família o coneguts- a venir a saludar-vos amb -petons?

I què?

A vegades és tant agradable quedar tranquil en una ombra a la vora del camí i mirar la gent que va passant... sens fer cap comentari.

No hi ha cap terra com la Cerdanya

No és de creure, hauré esperat tants anys per fer un viatge amb el tren groc! Però, catacric-catacroc, ja ho tinc fet, i ara em sento talment com si acabés de complir una proba iniciativa... i l'any que en faré setanta, com el Petit Príncep! Això m'ha tornat ganes de refer una lectura més de Jordi Pere Cerdà perquè a cada revolt de la via em pujaven els seus versos a la ment i em sonaven fort i em sentia commogut de cap a peus, ulls mullats, canyó nuat... feliç.

Voix Vives de Méditerranée en Méditerranée

Finalment, no participaré al festival de poesia de Seta aquest any.

Cent anys

Dia de sant Joan

Quin dia de sant Joan tan alegre! 

Home, si, Bernard Tapie a disposició judicial i Berlusconi condemnat a 7 anys de presó.

Bo, ja ho sabem, presentaran recursos perquè tenen calés, molts calés i molts companys...  però, potser que algun dia, per fi, els engarjolaran de debò! 

I no ens vingueu a trencar l'esperança.

Festival de poesia

Doncs, estic preparant la meva participació al festival on actuaré els dies 24 i 25 de juliol. Encara s'han de precisar els llocs i horaris. No sé a qui dec aquesta invitació a la qual no m'esperava, però estic molt content. Aneu a mirar el lloc web per tenir una visió del que serà aquest esdeveniment internacional. 

Δημοσυένης

Mut, Demòstenes? No m'ho crec!

OC

Es prepara el n° 105 de OC.

Poetes de Catalunya nord que teniu obres inèdites, us esperem! Feu-me pervenir els vostres poemes a la meva adreça: joanpere.sunyer@gmail.com

Tornant de Toscana...

Vaig preparant algunes fotos de la nostra estada a Toscana la tot just passada setmana... Setmana de meravella, de veritat, que aquest maig marcell ni va pervenir a entristir. El Chianti sota la pluja batent tenia una mena d'encís inesperat. I Siena mullada lluïa que feia goig i semblava menys fosca. Ja en faré uns cèntims més... més tard.

Sant Jordi

Em va arribar dissabte passat el número 104 de OC com si hagués volgut coincidir amb la diada de Sant Jordi.

La rúbrica GERMANOR publica obres de cinc dones, llastimosament el títol que havia proposat: Poesia en femení, no va ser retingut. 

 De les cinc poetes, dues són de Catalunya Nord: Renada-Laura Portet i Coleta Planas; una del País Valencià: Anna Montero i dues del Principat: Rosa Torrent i Laia Noguera. Cada una d'elles és present amb dos poemes per unes qüestions d'espai que espero tothom entendrà.

 Sumari

Llençols - Fotògrafs, Rosa Torrent i Roure

teranyines - la mirada de diana arbus, Anna Montero Bosch

Jo no camino - Sóc aquí, Laia Noguera i Clofent

El cant de la Sibil⋅la IV i V, Renada-Laura Portet

Asili poètic a Vinçà - Nines meves, Coleta Planas

Exposició “Dues mirades del Conflent”

Per als qui no van poder venir a la mediateca Pompeu Fabra de Prada per visitar l'exposició:

 “Dues mirades del Conflent”

el CASAL DEL CONFLENT -mercès al treball de l'amic Didier Payré- acaba de penjar les 15 fotos de l'Isabelle Istasse i els meus 15 poemes a la seva web.

Dues mirades sobre el Conflent

Dues mirades sobre la nostra regalada comarca: la primera és la de l'ull fotogràfic de la Isabelle Istasse que tot i no essent oriünda -o potser, justament, perquè no és oriünda- del Conflent, ha sabut deixar que aquest país la sedueixi i la faci seva... i que nos ho conta amb una sèrie de fotos de gran intensitat expressiva i estètica. 

L'altra mirada,la meva, és la d'algú que, de ja fa temps, diu, com escrivia En Jordi Pere Cerdà: "Pres d'aquest país sóc" i que  només ha il·lustrat les fotos.

Tots som Tunísia

Ibn al-Dhib

o

quan poesia comença igual que presó

Bel canto

Ahir al dematí, tot esmorzant, per la ràdio sentíem la famosa, la gran Celilia Bartoli com cantava un ària de l'Artaserse de Riccardo Broschi. Mentre sucàvem dins el nostre té les llesques de pa untades de confitura, ella ens abocava dins les orelles un escataineig fet d'una quantitat de trèmolos, fioritures, salts cap a l'agut i baixades cap al més greu de la seva tessitura, notes perllongades fins a una temuda asfíxia. Una música complicada, entravessada, tècnicament revessa, d'una gran  virtuositat que, això si, ens feia sentir admiració per la cantatriu. Res més, mira. M'adonava que no m'agradava gens aquesta música, que no em contava res, tret del que acabo de dir. I em demanava perquè haver-se donat tanta pena per escriure una tal obra i perquè donar-se tanta feina per interpretar-la. Bo. I se'm va acudir que també existia gent que de la mateixa manera s'enginyava, es donava penes i treballs per construir una Torra Eiffel de mistos que Déu n'hi do! Armar mistos en qualsevol forma reclama atenció, precisió, molt de temps, molta paciència, perseverança, fins i tot obstinació i una innegable virtuositat. Ara bé, això tampoc no em fa gaire gràcia. Però... sense buscar cap utilitat a l'una i l'altra cosa -que això seria tot un altre debat-, no faré ni un retret a la gent que se les admira de debò. I cric i crac i aquesta paraulada de mitja broma -útil o inútil- s'ha acabat.

Dia Mundial de la Poesia

Disculpes

Ahir, vaig  intitular  les meves parladures: "Una bona lectura i una trista notícia". 

Pel que fa la bona lectura, tot està correcte. Al que explica el Miquel Mayol, ben clar i català, m'hi adhereixo totalment.

Però, amb això de la trista notícia, em volia referir al Premi de poesia jove 2013 organitzat per la Casa de la Generalitat de Perpinyà, el Casal Jaume Primer i la Llibreria catalana. En Joan-Lluís Lluís m'acaba d'aprendre que, enguany, no s'hi va presentar ningú! Doncs, no es lliurarà cap premi... Quina tristesa. On són els joves poetes, els qui han de portar cap al futur la nostra estimada llengua. No sé si el pragmatisme barroer de l'actual cultura urbana tan angloamericana i globalitària se'ls età menjant amb tota velocitat o bé si ja tenen consensuat que per a nosaltres, catalans boreals, aviat sonarà  l'última campanada. Saben que l'home no viu ni pot viure exclusivament de pa, que necessita poesia, perquè "és vital per a una societat que el seu llenguatge no serveixi únicament a fins utilitàries"*.

I doncs, ara, per a qui escrivim nosaltres?  Renada, Coleta, Jep, Joan, Nicolau, Joan-Francesc... i altres que vull pensar que encara no conec i que, espero, un dia podré llegir.

* Claude Ollier in: Lettres Françaises n°17 del 02/92

Una bona lectura i una trista notícia

Aneu a donar un cop d'ull al blog del Miquel Mayol... que val la pena. La lluita per la llengua és i ha de ser constant ja que la nostra llengua és la cosa que ens fa catalans i no totes aquestes birimboies que nos conten teles, ràdios, diaris i certs polítics jacobinobonapartistes, com diu ell. Jo, mira, hi afegiria els Borbons -perquè són ells qui van començar, no?- i els faria borbonicojacobinobonapartistes que segur és molt massa llarg, però...

Que paguin els pobres

Sí, que paguin els pobres ja que són els més nombrosos... aquesta es veu que és la idea constant del capitalisme ambient que s'està, ara, il·lustrant a Xipre. Aquest capitalisme modern m'agrada anomenar-lo: Liberalisme globalitari o globalitarisme. I aquest globalitarisme, mutatis mutandis em pinta ser un avatar de totalitarisme. Entengui qui vulgui.

Terrícola

Felicitats! Sempre és un plaer poder saludar el naixement d'una editorial, però quan la nounada editorial es dedica a la poesia el plaer passa a ser un gran goig. Vinga! Terrícola, ja t'estimem i et desitgem llarga i fructuosa vida. A demés, fa molta il·lusió pensar que potser Terrícola es podria interessar per a nosaltres poetesses i poetes de la Catalunya boreal. Hep, una ullada cap aquí amigues i amics...

La dèria del poder

El poder, segur, és una una dèria, és una addicció tremenda, com podem notar-ho si observem el comportament d'en BERLUSKOZY o d'en SARCONI. No, no, mai no em vaig creure que l'un o l'altre es volgués seriosament retirar de la vida política! Quina farsa! Encara hi sem a temps de riure'ns?

D'un Francesc, l'altre... i l'altre?

Cap comentari, només escoltar, i tornar-ho a escoltar!

Pensant en el Met Baran

Je se lève
et oui, car :
Je est un autre et
Se n'est pas moi !

 Què? és en francès... Bo, per un cop...

Renovació de la flama de la llengua catalana

Aquest passat diumenge 3 de febrer, per 44ena vegada, es va celebrar, aquí al cementiri de Prada, sobre la tomba del mestre Fabra, la cerimònia de RENOVACIÓ DE LA FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA que des de l'any 1968 porta el senyor Jordi Mir, membre d'Òmnium Cultural, gran estudiós de la vida i de l'obra de Pompeu Fabra. De l'acte es va fer càrrec el Casal del Conflent en companyia, de la delegació, conduïda pel seu president Jep Tapias, de l'Agrupació Excursionista “Catalunya” la qual  festeja aquest any el seu centenari. També eren presents membres de la Federació Catalana de Turisme Eqüestre amb el seu president Miquel Casas. El municipi de Prada el representava la senyora Corinne de Mozas, tinent d'alcalde encarregada d'afers escolars i de les qüestions de catalanitat.
A més d'això, la tramuntana que volia sortir a les fotos, va ser una protagonista molt activa ben ajudada per un fred dels més crus de la temporada. Però, res no hi va fer, la Flama va ser ben encesa i va emprendre el camí de Barcelona on arribarà el pròxim dia 24.

 Val la pena recordar que si l'acte es celebra a Prada és perquè és aquí que desprès d'exiliar-se l'any 39, Pompeu Fabra i Poch va morir el dia 25 de desembre de 1948 i que hi va ser sepultat?  Val la pena recordar que aquest home va ser el modernitzador de la nostra llengua, el qui va portar a terme la tasca de la seva normativització així donant a tots els catalanoparlants una eina unificada per que siguin facilitats tots el intercanvis?